Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Història i patrimoni

En aquesta secció trobaràs la història i l'inventari patrimonial de Sant Joan de Vilatorrada

foto antiga 2.tif

Orígens

Durant els segles XI al XV, el mas va ser la forma predominant de poblament, tot i que com a focus d'atracció de nous pobladors es construïren les esglésies que més tard esdevingueren esglésies parroquials i nuclis de formació dels pobles; tal és el nostre cas amb les esglésies de Sant Martí de Torroella i de Sant Joan de Vilatorrada, que depenien respectivament del Monestir de Sant Benet de Bages i de la Canònica de Sta. Maria de Manresa. Els indicis de l'existència de topònims significatius els trobem en documents que daten: Església de Sant Martí de Torruella (1022), Sta. Maria de Joncadella (1031), Mas Sant Joan (1032) -l'església ja existia a la primera meitat del segle X- i Mas Vilatorrada (1038).

Hom suposa que cap a finals del segle XIV la població de l'indret, tenint en compte que els límits eren uns altres, era d'unes 125 persones, l'activitat principal de les quals era l'agricultura de secà (la tríada mediterrània: cereal, vinya i olivera) a la que cal afegir els horts destinats a l'autoconsum i una ramaderia com a complement de l'activitat agrària. A més de l'agricultura i la ramaderia podem constatar també l'existència d'activitats artesanals lligades a la transformació dels productes agrícoles, concretament els molins fariners que aprofitaven, d'una banda l'excel·lent situació geogràfica al costat dels corrents d'aigua i, d'una altra, la seva situació estratègica entre els centres productors de blat (La Segarra) i els llocs consumidors (la ciutat de Manresa principalment). Igualment hi ha constància d'un tipus d'indústria tèxtil lligada al camp i relacionada amb el cànem i el lli que bé com a treball a domicili o per al mateix consum augmentava les poques rendes que s'obtenien de la terra.

Se sap que aquestes característiques es van mantenir poc més o menys invariables els segles propers fins arribar a la meitat del segle XIX, temps en què es produïren profunds canvis a conseqüència de la Revolució Industrial. L'evolució de la població és molt incerta a causa de la poca fiabilitat dels censos -fogatges-. Se sap que la crisi econòmica de finals s.XV i principis del s.XVI va reduir la població a la meitat. A començaments de s. XVIII hi havia 113 persones censades mentre que a finals de segle n'eren 212. Aquest augment espectacular de població va lligat a un augment de nivell de vida conseqüència dels diferents processos emprats per millorar la productivitat agrària, base del desenvolupament econòmic del segle XVIII i que s'aconseguí amb l'augment de les superfícies de conreu, intensificant l'explotació, amb l'especialització de cultius enfront de l'economia d'autoconsum i en la comercialització dels productes.

Va ser l'any 1833 quan es va promulgar una legislació per tal d'aconseguir una ordenació municipal uniforme per a tot l'Estat espanyol. Aquest municipi, aleshores, es va formar pel conjunt de tres parròquies: Sant Joan, Joncadella i Sant Martí, essent aquesta última l'esdevingué cap de terme municipal atesa la seva major demogràfica.

Arriba la indústria tèxtil

L'entrada en funcionament, al nucli de Sant Joan, de les fàbriques tèxtils: Borràs (1855), Burés - coneguda com la fàbrica del Mig (1860) i Gallifa (1865) va suposar la primera onada immigratòria del municipi de gent procedent als tres nuclis del terme -Sant Martí i Joncadella- i de termes propers, principalment de Fonollosa, Aguilar de Segarra i Rajadell i de comarques veïnes que havien quedat allunyades del procés d'industrialització com és ara el Solsonès o la Segarra. Igualment al lloc d'alguns dels antics molins del Cardener s'instal·laren fàbriques: El Paperer i El Molinet. La darrera fou la de Can Canals. A mitjans de segle la població era de 454 habitants, mentre que a finals era de 707 i de 1454 l'any 1920.

A partir de primers del segle XX l'agricultura anirà perdent la seva importància davant la indústria. A mesura que va depenent de la mecanització minven progressivament el conreu de la vinya i el de l'olivera, quedant el conreu del cereal (ordi principalment) molt lligat a la fabricació de pinsos. Al llarg dels primers tres quarts del segle XX la població de Sant Joan creix de manera exorbitant, degut principalment a un creixement natural elevat i als fenòmens migratoris. Cap als anys cinquanta i fins entrats els setanta i a conseqüència del Pla General d'Estabilització del 1959 comença la segona fase d'industrialització i es produeix la segona onada immigratòria - principalment persones procedents d'Andalusia i Castella- que acaba configurant un panorama d'una població elevada (1652 hab.el 1950 i 6880 hab. el 1975) i molt heterogènia quant al seu origen (24% nascuts al poble, 38% a la resta de Catalunya, 29% a Andalusia 5% a Castella i 4 % en altres indrets, segons dades de l'any 1975). A partir d'aquest any començarà una davallada del fet immigratori motivada per una crisi econòmica important i l'arribada al món del treball dels nombrosos joves nascuts cap als anys seixanta. No obstant això, la població ha crescut a un ritme pausat però sostingut (1980: 7521 hab., 1990: 7963 hab., 1995: 8995 hab.).

Les fàbriques tèxtils, a partir dels anys seixanta van entrar en un llarg procés d'agonia que conclou l'any 1977 amb el tancament de la major de totes, la fàbrica Gallifa, avui recuperada com a centre cultural i símbol d'una etapa que ja és història. La fàbrica Pirelli -inaugurada l'any 1924- va poder absorbir part d'aquesta mà d'obra que procedia de l'esmentat sector tèxtil en crisi, així com la indústria Lemmerz, ambdues relacionades amb el sector de l'automòbil, encara que situades al terme de Manresa, són als afores del poble.

La indústria tèxtil, però, va sobreviure les escomeses de la crisi i Tèxtil Riba va saber dinamitzar primerament la fàbrica del Mig (1958) i convertir-la en una indústria moderna (1972) en unes noves instal·lacions al sector nord del poble.

La indústria càrnia constitueix un altre dels potencials econòmics del municipi, juntament amb un nombrós reguitzell de petita i mitjana indústria, empreses de serveis i una important xarxa comercial.

Actualitat i història recent

Sant Joan de Vilatorrada és avui el segon municipi amb més habitants de la comarca, un poble dinàmic i modern que cuida el seu patrimoni històric - Mas Llobet, Església Mas Sant Joan, Fabrica Gallifa-, amb equipaments culturals -Centres de Cultura del Mas Sant Joan i Cal Gallifa, Biblioteca Popular, Emissora Municipal, tres escoles de Primària (Ametllers, Collbaix i Joncadella), dues llars d'Infants (Barrufets i El Xiulet), dos Instituts de Secundària (Cardener i Quercus), Escoles Municipals de Música i de Formació d'Adults-, i esportius de qualitat -camp de futbol, pista poliesportiva, pistes de tenis, pavelló poliesportiu cobert, piscines municipals, espais per a la petanca-, un Casal de la Gent Gran, CAP per a l'atenció de la salut, centres d'atenció per a la gent gran -Residencia l'Atzavara i Llar d'Avis Casa Nostra-, servei de Promoció Econòmica, Punt d'informació Juvenil, força espais enjardinats -Plaça de la Pau, Plaça 11 de Setembre, Plaça Major i Parc Catalunya, l'alzinar del Mas Llobet- i una vida associativa prou important amb entitats i col·lectius capaços d'impulsar iniciatives innovadores arreu de Catalunya com la Festa Major Infantil, i altres com les Festes de Primavera o la Fira Embarrats, el cicle de Nadal, concerts, teatre, exposicions diverses, Festa Major..., que han de projectar el poble dins la comarca en la dimensió que mereixem tots.

Marcel Ribera